dimarts, 20 de febrer de 2018

La presència nazifeixista a Catalunya durant la II Guerra Mundial

No deixa de ser curiós com Espanya, un país territorialment molt proper als focus de conflicte de les dues grans guerres "mundials" del segle XX, va aconseguir evitar el conflicte directe, mantenint-se en tot moment en una posició de neutralitat (cap als anys '40, de "no bel·ligerància"), que alhora derivà en una polarització de la societat espanyola entre els "aliadòfils" i els "germanòfils" que en algun moment del període d'entreguerres s'enfrontarien en una contesa civil sagnant que serviria com a avantsala de la II Guerra Mundial.

Els motius, però, varien segons el moment històric, compartint en tot moment una insuficiència potencial deguda a les disputes internes que els impedí participar de forma rellevant en els conflictes bèl·lics que enfrontaren tota Europa i, posteriorment, gairebé tot el món. Per una banda, la degradació de l'exèrcit després del Desastre del '98 i dels enfrontaments al Protectorat del Marroc (Guerra de Melilla de 1909 i Guerra del Rif de 1911-1927), propiciaren la seva absoluta neutralitat durant la I Guerra Mundial, mentre que, per contraposició, la postura del règim franquista durant la II Guerra Mundial no fou del tot neutral, sinó "interessada", en el sentit que es mantenia l'anomenada política dels tres fronts (Florentino Rodao): pro-nazi en quant a la guerra contra la URSS, estrictament neutral en quant a la guerra entre Alemanya i les potències occidentals, i pro-aliada en quant a la guerra entre els Estats Units i el Japó. Sense oblidar, però, que l'inici de la II GM es produí exactament 5 mesos després de la fi de la Guerra Civil Espanyola i que, per tant, ni la societat ni l'exèrcit havien tingut el temps suficient com per formar-se com a potència militar a l'alçada del conflicte que s'estava a punt de produir.

Adolf Hitler (esquerra) i Francisco Franco (dreta) durant la
reunió a Hendaia, 23 d'octubre de 1940.
Autor: Heinrich Hoffman. 
Font: Narodowe Archiwum Cyfrowe
No obstant això, les relacions entre els règims franquista i nacionalsocialista alemany i feixista italià eren paleses i prou conegudes per les potències aliades (sobretot, França i Gran Bretanya), que abans de 1939 ja van promoure el "Pacte de No Intervenció" (juliol 1936) per evitar la internacionalització d'un conflicte inevitablement internacional: i que Itàlia, Alemanya, Portugal i, posteriorment, també la URSS van incomplir reiteradament, decantant la balança en el conflicte espanyol i consolidant la figura del Generalísimo.

Acabada la II GM, el republicanisme espanyol (tant a Espanya com a l'exili) tingueren l'efímera esperança d'aprofitar la victòria aliada per enderrocar la dictadura i restablir la democràcia, prosseguint amb el corrent de progrés i modernitat iniciat durant la Segona República (1931-1939). Però el cas és que cap dels líders que conformaren la Conferència de Ialta (febrer de 1945) es decidiren a donar el pas per actuar a Espanya, tenint en compte que el Principi VII dels Principis de Dret Internacional reconeguts a l'Estatut i a les sentències del Tribunal de Nürnberg de 1950 establia (i estableix) que "la complicitat en la comissió d'un crim contra la pau, un crim de guerra, o un crim contra la humanitat (...) és considerada un crim segons el Dret Internacional".

Ramón Serrano Suñer (esquerra), Francisco Franco (centre)
Benito Mussolini (dreta) a Bordighera, 12 de febrer de
1941. Font: Agencia EFE
Franklin D. Roosevelt (EEUU) va morir sense veure finalitzada oficialment la guerra, i el seu successor Harry S. Truman va legitimar el règim a través d'uns pactes economico-militars (26 de setembre de 1953) que van permetre la implantació de bases militars estratègiques  a Espanya a canvi d'ingents préstecs econòmics (d'aproximadament 150 milions de dòlars); pel que fa a Iosif Stalin (URSS), la seva suposada voluntat d'actuar per enderrocar a Franco no fou suficient per donar el pas que molt probablement hagués requerit intervenció militar i desacords entre els conferenciants de Potsdam (juliol-agost 1945); i en quant a Winston Churchill (Gran Bretanya), la operació "Suborns" (que l'historiador i professor Ángel Viñas quantifica de 6,5 milions de lliures) per evitar que Espanya entrés al conflicte com a integrant de l'Eix, va propiciar que, acabada la guerra, i entre altres motius lògics, no es decidís a evitar la continuïtat a Europa de l'últim reducte filofeixista rellevant que es perllongà fins ben entrat l'any 1975.

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL A CATALUNYA (1939-1945)

De tots els territoris que conformaven l'Espanya republicana, Catalunya era la "joia de la Corona" de Francisco Franco. L'ocupació de Barcelona un 26 de gener de 1939 no només suposà una victòria estratègica, sinó també simbòlica: alhora que s'iniciava un darrer èxode republicà cap a França i s'aïllaven territorialment les restes de la Segona República, s'acontentaven els sentiments anticatalanistes i antibolxevistes dels partidaris del dictador.

Arribada del Reichsführer-SS Heinrich Himmler a l'Aerò-
drom del Prat, 23 d'octubre de 1940. Font: Arxiu Nacional
de Catalunya. Fons Josep M. Pérez Molinos
Acabada la Guerra Civil i ja iniciada la Segona Guerra Mundial, Franco tenia com a objectiu primordial la construcció de la "Nueva España" basada en els models alemany i italià. La visita del Reichsführer-SS Heinrich Himmler a Barcelona el dia 23 d'octubre de 1940, rebut per les autoritats locals i provincials de la ciutat comtal, demostrava el contrast existent entre una de les potències més importants del moment i la de Catalunya derruïda per la guerra.

Les autoritats franquistes, davant la situació en que es trobava la ciutat, aprofitaren (o "reciclaren") les institucions catalanes ocupades per fer gala de la cultura italogermànica.

Per la Plaça de Sant Jaume, on es trobaven les dues grans institucions ciutadanes que vertebraven el poder franquista català: l'Ajuntament i la Diputació Provincial (actual Palau de la Generalitat), passaren totes les visites italianes i alemanyes importants, rebudes per l'alcalde i el president de la Diputació, i allà hi intercanviaren condecoracions i petits obsequis mentre escoltaven els concerts de les corals d'ambdós països.

Grans esvàstiques ornamentaren la façana de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, que el febrer de 1941 acollí l'Exposició del Llibre Alemany. Una altra exposició sobre premsa alemanya es mostrà a la Plaça de Catalunya uns mesos més tard.

La façana del Palau del Parlament
octubre de 1942. Font: Arxiu Nacional
de Catalunya. Fons Brangulí
Però, sens dubte, la mostra més impactant fou l'Exposició d'Arquitectura Moderna Alemanya (octubre de 1942), allotjada al Palacio de Arte Moderno (ni més ni menys que l'actual Palau del Parlament), en que altra vegada van onejar conjuntament esvàstiques i "rojigualdas" en una veritable declaració de principis.

Altres espais públics de la ciutat que foren ocupats van ser el Palau de la Música Catalana (celebracions de la data fundacional del nou règim, de l'aniversari d'Adolf Hitler, etc.), l'Estació de França, el port de Barcelona o el Poble Espanyol. I també d'altres de privats com l'Hotel Ritz, l'Hotel Bristol, el Teatre Tívoli o el Publi-Cinema.

Tanmateix tenint en compte que altres edificis foren expressament construïts ex novo o reformats substancialment per adaptar-los al programa d'adoctrinament i socialització de les dictadures nazifeixistes: la seu del poder franquista a Passeig de Gràcia, la Residència Militar d'Oficials a l'Avinguda Diagonal (dotada de la Sala Alemania, presidida per un bust de Hitler, i on posteriorment s'instal·laria un monòlit en record dels 9 aviadors de la Legion Condor que van morir a la guerra civil); així com els centres oficials dels amics nazis i feixistes: el Col·legi Alemany, l'Institut de Cultura Italiana i la Casa dels Italians.

Amb tot, en destaquen dues grans visites: una ja l'hem avançada, la del Reichsführer-SS i de la RSHA (literalment: líder imperial de les Schutzstaffel (la policia paramilitar del Reich) i de l'Oficina Central de Seguretat del Reich), Heinrich Himmler, que en un sol dia va visitar el Poble Espanyol, l'Hotel Ritz, l'Ajuntament de Barcelona, la txeca de Vallmajor i la residència del cònsol general, tot i que en destaquem la seva escapada a Montserrat; i la del comte Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i ministre d'Afers Exteriors italià, a Barcelona l'estiu de 1939.

Montserrat: crònica d'una visita incòmoda

Una llegenda mig nazi mig wagneriana (extreta de l'òpera Persifal de 1882) situava el Sant Grial a "Montsalvat", al nord-est de la Península Ibèrica. Himmler, emulant aquest cavaller de la Taula Rodona, va demanar que el portessin a Montserrat com a colofó del seu pas per Catalunya.

El pare Andreu Ripol dóna la mà a
Heinrich Himmler a la seva arribada
al Monestir de Montserrat. Font:
Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Fons Pérez de Rozas
En principi l'havia de rebre la màxima autoritat del Monestir, l'abat Aureli Maria Escarré, però aquest aconseguí evitar la trobada amb el dirigent nazi d'una forma ben astuta, al·legant que no sabia parlar alemany. D'aquesta manera s'evità la "fotografia" que associaria per sempre més la figura de l'abat amb Heinrich Himmler, sent conscients de qui era i què pensava (cal recordar que l'abat va haver de fugir de Catalunya per exiliar-se a l'abadia de Viboldone (Milà) un 12 de març de 1965 arrel d'una entrevista publicada al diari francès Le Monde un 14 de novembre de 1963, on afirmava que el règim franquista "no obeeix els principis bàsics del cristianisme").

Finalment, els encarregats de rebre'l foren els pares Andreu Ripol, Gregori Estrada i Ferran Solà, tots tres refugiats a Alemanya durant la Guerra Civil, que pogueren intercanviar unes paraules amb el líder de la SS i fer-li un petit tour pel Monestir. D'aquest moment se'n destaca la mala educació i l'antipatia que mostrà l'invitat, fent evidents les tensions teològiques entre el neopaganisme que propugnava Himmler i l'Església Catòlica (en un cert moment, el pare Ripol li qüestionà la superioritat racial, i el dirigent alemany el contestà dient que quan tornés a Berlín li enviaria un "Mein Kampf" d'Adolf Hitler per tal de satisfer les seves preocupacions).

Malgrat això, no hem de perdre de vista que durant la Guerra Civil la comunitat benedictina de Montserrat va ser víctima de diverses persecucions revolucionàries, veient-se obligada a cercar refugi a altres països, essencialment a Itàlia i Alemanya, on hi van crear bons lligams. Per tant, un cop acabada la guerra, van reprendre d'immediat l'activitat religiosa i cultural, sent per la seva càrrega simbòlica un indret idoni per les visites institucionals: durant la Segona Guerra Mundial, l'Abadia va rebre en diverses ocasions les Joventuts Hitlerianes (Hitlerjugend) i del Littorio (Gioventù italiana del Littorio), així com diplomàtics italians i alemanys, civils i militars.

Fotografia inèdita de la visita del
Reichsführer Heinrich Himmler al
cambril de la Moreneta, al Monestir
de Montserrat, 23 d'octubre de 1943.
Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Fons Pérez de Rozas

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES I WEBGRAFIA
  • Exposició: Nazis i feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945). Castell de Montjuïc (Ajuntament de Barcelona): del 20 de novembre de 2017 al 23 de febrer de 2018.
  • Viana, I. (25 d'octubre de 2013). Truman contra la España de Franco. ABC.es. Recuperat de URL (17/02/2018 16:06h).
  • Esparza, P. (25 de setembre de 2016). Cómo Churchill sobornó a los generales de Francisco Franco para que España no entrara en la Segunda Guerra Mundial. BBC Mundo. Recuperat de URL (17/02/2018 16:08h).
  • Anònim (2 d'agost de 2015). El intento frustrado de Stalin para derrocar a Franco. ABC.es. Recuperat de URL (17/02/2018 16:15h).
  • Prieto, C. (10 d'abril de 2017). Himmler, Montserrat y el Santo Grial: la factura de una visita desagradable. El Confidencial. Recuperat de URL (18/02/2018 10:59h).
  • Documentació de La Vanguardia (12 de març de 2018). El abad Escarré, camino del exilio. La Vanguardia. Recuperat de URL (12/03/2018 14:26h).
  • Nacions Unides. (1957). Anuari de Dret Internacional de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides (vol. II): Principis de Dret Internacional reconeguts a l'Estatut i a les sentències del Tribunal de Nürnberg de 1950. Nova York (EEUU).

dimecres, 23 d’agost de 2017

El sistema capitalista segons Karl Marx

Tots els llibres tenen una part temporal i una altra d'intemporal. "El Capital" de Karl Marx no és una excepció. En diverses ocasions el llibre peca d'un cert sensacionalisme que eludirem per sintetitzar (o extreure) el pensament del filòsof alemany i la seva concepció del capitalisme: allò intemporal que ha inspirat els pensaments marxistes, comunistes i/o socialistes fins avui dia.

Karl Marx al 1875. Font: Insitut 
Internacional d'Història Social (Àmsterdam)
Trobar els elements essencials de l'obra és una feina relativament fàcil. El complicat és exposar-los de forma sintetitzada sense derivar-ho en una teoria essencialment científica (cosa que detestava el propi Marx). Per fer-ho, li donarem personalitat al capital, com a element abstracte, i explicarem com neix, com creix i com es reprodueix.

Abans de començar, però, és necessari que us introdueixi els conceptes bàsics de mercaderia, moneda i riquesa, i entengueu quina relació tenen amb el capital. Ho farem amb un exemple.

Una mercaderia és el cafè. Com a tal té un valor d'ús i un valor d'intercanvi: si produeixes 2kgs de cafè en un dia, consumiràs 1kg i l'altre l'intercanviaràs per 1l de llet. En el pla teòric, aquest intercanvi sempre s'ha de regir per la Llei de Canvis, aquella per la qual tot intercanvi es produeix entre valors perfectament idèntics en substància. La fórmula de canvis, doncs, és la següent:

Mercaderia (cafè) - Mercaderia (llet)

Anunci rotogravat de
Washington's Coffee (1919)
El valor d'ús que has donat al cafè ha estat per les seves qualitats pròpies (prens cafè perquè t'agrada el gust i t'ajuda a activar-te) però ho has intercanviat per llet perquè un altre ha fet el treball necessari per a produir-ne (tu no tens temps de dedicar-te a criar i munyir vaques si has de cultivar cafè, d'aquí que el treball d'un altre tingui un valor d'intercanvi per a tu).

Si us fixeu, però, el que dóna valor a les mercaderies és el treball humà, tant si li dones un ús com si l'intercanvies. L'aire, els camps verges,... tenen una utilitat però no tenen valor, no són mercaderies.

L'intercanvi de mercaderies, però, ràpidament va esdevenir poc pràctic, i es va introduir la moneda com a equivalent general (sense incomplir amb la ja anomenada Llei de Canvis). Amb la seva introducció, s'estableix una nova fórmula de canvis:

Mercaderia (cafè) - Moneda - Mercaderia (llet)

Si en comptes de produir 2kgs de cafè al dia, passes a produir-ne 3kgs, seguiràs consumint 1kg i necessitant 1l de llet, però et quedarà 1kg de cafè que intercanviaràs per moneda. D'aquesta manera, hauràs creat riquesa. I si d'aquesta riquesa en fas un cos capaç de desenvolupar-se, hauràs creat capital i el teu objectiu principal serà trobar la manera de que la moneda que nodreix el teu capital proliferi. Amb tot això, has descobert la fórmula del capital:

Mercaderia - Moneda 1 - Mercaderia - Moneda 2 - Mercaderia - Moneda 3

EL SISTEMA CAPITALISTA

Per tal de complir amb aquesta peculiar fórmula, cal que les mercaderies siguin "mercaderies elàstiques", és a dir, que amb la potència o força de treball puguin augmentar de valor. Tu, que has creat riquesa i l'has transformada en capital, necessites aquesta força de treball per tal que el teu negoci prosperi degudament. Vas al mercat laboral, com a persona amb riquesa, i busques persones que puguin intercanviar-te la seva força de treball per part de la teva riquesa.

Treballadors sortint de Platt's Works
(Oldham, Anglaterra, 1900)
Però quin ha de ser el preu de la força de treball? Segons la Llei de Canvis, per la qual una mercaderia no es pot intercanviar sinó per una altra del mateix valor, diríem que el valor de la força de treball val el valor de les coses que necessita el treballador, que són aquelles necessàries per mantenir la seva força de treball al seu estat normal, més tot allò necessari per procrear, criar i educar als seus fills (entesos com a prolongació de la seva força de treball).

Aquesta força de treball, juntament amb les primeres matèries i els mitjans de treball, conformen els elements del treball. Aquests elements són una despesa pel capitalista en el sentit que s'aniran consumint amb l'ús i el temps, tenint en compte, però, que, mentre les primeres matèries i els mitjans de treball tenen un preu fix (preu = producte), la força de treball sempre produeix més del que val (preu < producte), i amb tot sense vulnerar la Llei de Canvis (produeix beneficis de capital).

Acabem de presenciar el naixement del capital i del sistema capitalista.

Aquests beneficis, però, ràpidament resulten insuficients i cal buscar més mitjans per augmentar-los. En veient que les primeres matèries i els mitjans tenen per la seva pròpia naturalesa un preu fix, el capitalista intenta augmentar la jornada de treball del treballador: sap que hi ha un límit infranquejable de 24h diàries, però decideix augmentar la jornada en detriment de les hores d'esbarjo i de satisfacció de les necessitats personals i familiars. Segons diu, té dret a fer-ho car ha adquirit del treballador la seva jornada de treball en la seva integritat (dret del comprador), però el treballador el replica al·legant que la mercaderia que li ha venut té un valor especial perquè crea valor, i que si empra el valor de 3 forces de treball en 1 sol dia, li està robant 2 jornades de força de treball (dret del venedor). Aquesta antinòmia sol inclinar la balança cap al comprador en els sistemes capitalistes.

El següent mitjà que té el capitalista per augmentar els seus beneficis és la plusvàlua relativa. Com hem dit, la força de treball sempre produeix més del seu valor: si 8h diàries són el treball necessari per cobrir el que val el salari del treballador (preu = producte), les 4h restants a les 12h diàries de la seva jornada laboral són el sobretreball del qual el capitalista es beneficia (preu < producte). D'això se'n diu plusvàlua absoluta, i augmenta mentre s'allarga la jornada de treball:

A (0h)----------------C--------------------B (24h)
Sent A-C el treball necessari i C-B el marge de sobretreball

Però la plusvàlua relativa puja un esgraó més, i es fonamenta en la reducció del valor de les mercaderies de les que té necessitat l'obrer. Si abans es considerava que necessitava 50€ diaris per fer front a les seves necessitats i a les dels seus familiars, ara es redueix a un salari de 30€, augmentant així el marge temporal pel sobretreball:

A (0h)--------C----------------------------B (24h)
Sent A-C el treball necessari i C-B el marge de sobretreball

El capital deixa enrere la infantesa i s'endinsa en l'adolescència. Aquest nou creixement requereix seguir augmentant els beneficis, i ho fa a través de la cooperació, entesa en el sentit que estableix Karl Marx d'"ús de la força col·lectiva posada al servei d'un padró, que la dirigeix i explota en benefici propi". No estem ja davant una relació entre iguals (treballador - capitalista), sinó que ara el capitalista adquireix més forces de treball (treballadors - capitalista).

Fàbrica de Richard Hartmann a
Chemnitz, Alemanya (1868)
Els avantatges de la cooperació són els següents: 1) s'assoleix la força de treball mitjana (amb diversos treballadors, sempre hi haurà alguns més i d'altres menys productius, però conjuntament representen la força de treball mitjana); 2) es produeix un ús econòmic dels mitjans de treball (els mateixos mitjans, més treballadors); 3) s'augmenta la força de treball (és major que la suma de les forces de treball individuals); i 4) realització de treballs que individualment no s'haguessin pogut dur a terme (p.ex. carregar o descarregar mercaderies pesants). Per a Marx, "la cooperació és el mètode fonamental de la producció capitalista".

Però la cooperació no acaba aquí, sinó que el capitalista introdueix la manufactura, per la qual divideix un ofici en diverses operacions elementals, que requereixen menys temps i menys despeses de formació, alhora que augmenten la productivitat. Però el treballador, que abans sabia un ofici complet, ara en sap un de dividit, i en conseqüència ja no té la capacitat de treballar del seu ofici a tot arreu, sinó que depèn del capitalista i de la fàbrica que "l'ha dividit".

Operari d'una central elèctica treballant en
una bomba de vapor. Lewis Hine (1920)
Amb la Revolució Industrial i l'aparició de les màquines assistim a una nova era del progrés humà que, desgraciadament, empitjora encara més les condicions laborals dels treballadors. El que en principi hauria d'estar destinat a disminuir la fatiga dels operaris, es destina a disminuir el preu de les mercaderies i a acotar encara més el treball necessari de l'obrer i a augmentar de forma exponencial el sobretreball i la plusvàlua relativa. Juntament amb la cooperació i la manufactura, les màquines tanquen el que anomenem la gran indústria.

La màquina esdevé l'òrgan de la operació manual, deixant a l'obrer el paper de vigilant i, de vegades, el de simple motor. L'activitat del treballador s'intensifica, per seguir el ritme de la màquina, i produeix, com hem dit, un acotament del treball necessari. Per tant, si gràcies a les màquines es duplica (per exemple) la producció, el capitalista pot disminuir els salaris dels treballadors i a canvi fer més contractes, ampliant el marge del sobretreball.

En aquesta època s'introdueixen també el treball nocturn i el sistema de relleus per extreure tot aquest producte extraordinari que proporcionen les màquines. L'obrer parcel·lari ja no només sap part d'un ofici, sinó que ara només el sap aplicar a part d'una maquinària (més dependència de la fàbrica i del capitalista). Malgrat tot, però, la màquina no és el problema per se, sinó la seva "forma social d'explotació".

El capital ja ha ben entrat a l'edat adulta. Hom podria pensar que ja ha trobat totes les formes possibles d'alimentar-se i de satisfer les seves necessitats, però encara pot extreure més benefici a costa del salari. Karl Marx diferencia dos tipus de salari: el salari per temps i el salari a preu fet. Amb el salari per temps moltes vegades es pretén enganyar al treballador amb un augment fictici (p.ex. si t'augmenta el sou de 30€/dia a 36€/dia, però en comptes de treballar 10h en treballes 12h, t'haurà creat una falsa expectativa d'augment). Per altra banda, amb el salari a preu fet es permet controlar molt millor la qualitat i la intensitat del treball posant un número de peces/hora, de manera que serveix com a pretext per disminuir realment el preu del treball alhora que augmentes la productivitat (p.ex. si abans en 12h havies de fer 12 peces a 30€/dia, el preu marginal de cada peça era de 2,5€, però amb la introducció de les màquines hem duplicat la producció i en el mateix temps de 12h ara en fas 24, i el preu de la peça disminueix a 1,25€ - més benefici per al capitalista).

CONCLUSIÓ

Et preguntaràs, com ha estat possible aquest fenomen? Què ha hagut de passar perquè el treballador i el capitalista, que en un principi estaven en posició d'igualtat, ara es trobin en una posició tant desavantatjosa per a l'obrer? Karl Marx respon a aquestes preguntes explicant-nos els conceptes d'acumulació del capital i d'acumulació primitiva.

Per tal que un individu pugui acumular capital, cal que la població obrera, el proletariat, no sigui propietària de res del que utilitza o produeix: el capitalista esdevé el propietari universal dels mitjans de producció i de les primeres matèries, i el que fa amb el salari és pagar la manutenció de cada treballador al seu servei. En paraules de Martin Luther: "Però un usurer, un avariciós, desitjaria que tot el món estigués mort de gana i de set, de dolor i de misèria, de tal forma que tot li pertanyés només a ell, i perquè cadascú no rebés res sinó d'ell mateix, com si d'un déu es tractés, i que fos el seu serf per sempre".

Piràmide del sistema capitalista per IWW,
publicada per The International Pub Co. (1911)
El treball, la força de treball humana, produeix capital i plusvàlua (o "renda" segons Marx). Amb el capital que produeix l'obrer, el capitalista conserva el seu capital, però amb la plusvàlua o renda, l'acreix. Amb aquest acreixement, pot invertir amb més mitjans de producció, més primeres matèries i més força de treball. No obstant això, segons Marx, el capitalista sol practicar l'abstinència, per tal d'acumular més capital i, a més, amb l'aparició de les màquines, té menys necessitat d'adquirir força de treball, per tant, menys contractes, menys salaris i més empobriment de la classe obrera.

A aquest excedent de població obrera que ha perdut el treball amb els progressos del capital, Marx en diu l'excedent relatiu (no absolut, perquè no es deu a un excedent per augment de la població obrera, sinó perquè part d'aquesta població s'ha tornat supèrflua i inutilitzable), conformant el que anomena un "exèrcit industrial de reserva". Per sota d'aquest "exèrcit" es troba la població obrera en situació de pauperisme o situació persistent de pobresa, incloent obrers capaços de treballar però que no troben feina durant llargs períodes de temps, orfes i fills d'indigents assistits, i els caiguts, degradats o persones incapaces de treballar, sigui perquè la divisió del treball els ha privat d'ocupació, sigui per edat o, en general, per haver estat víctima de la gran indústria.

"Les nacions pobres, són aquelles en les que el poble està al seu gust, i les nacions riques, on ordinàriament s'és pobre" (Destutt de Tracy).

Finalment, Marx intenta respondre a la segona pregunta que hem plantejat al començament d'aquest apartat: com ha esdevingut la relació capitalista-treballador tant llunyana? Ho fa a través de l'acumulació primitiva, aquella que ha donat al capitalista la propietat individual dels mitjans de producció i de les primeres matèries, obligant a l'obrer a esdevenir un simple assalariat del primer.

Aquesta acumulació no respon a una divisió primitiva entre homes virtuosos (que van esdevenir rics) i ociosos (que esdevingueren pobres), sinó que quan les poblacions nòmades buscaren assentaments més afavorits per la naturalesa, creant ciutats, cultivant terres i dedicant-se a les ocupacions necessàries pel seu benestar, altres grups van xocar entre sí (guerres, assassinats, incendis, saquejos, matances, etc.) i els guanyadors esdevingueren propietaris de tot allò que pertanyia als vençuts, fins i tot de les persones, que a l'inici foren els esclaus (Antiguitat) i els serfs (Edat Mitjana), però que ara anomenem assalariats (Edat Moderna-Contemporània) que, segons el propi Marx, pateixen una pitjor situació que els seus predecessors, ja que els serfs eren propietaris d'una petita part dels camps que cultivaven i a més que gaudien dels anomenats "béns comunals".

Com a conclusió de tot plegat, podríem afirmar que la Història sempre es repeteix, que uns pocs ho tenen tot i que la majoria no té res; que aquests pocs creen necessitat a la majoria i que aquesta es veu obligada a treballar per aconseguir la manutenció del seu empleador. Marx veu en el comunisme una forma de trencar amb aquest cicle infinit, creu en l'emancipació de la classe treballadora i en la "dictadura del proletariat" de manera que coexisteixin empleadors i treballadors però establint la supremacia d'aquests últims com a persones que proporcionen valor a les mercaderies i que, per tant, són protagonistes del progrés humà i ostenten el dret legítim a ser-ne els màxims beneficiaris.

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES I WEBGRAFIA

  • Oikos-Tau, S.A. - Ediciones. "El Capital" de Karl Marx. Síntesis de Carlo Cafiero. Primera edició. Altres responsables: portada de Juli Blasco. Vilassar de Mar (Barcelona): 1977. ISBN: 84-281-0336-4. Observacions: Carta de Karl Marx a Cafiero: "Hace algún tiempo recibí dos trabajos parecidos (...) pero ambos adolecían del defecto de que, al mismo tiempo que intentaban dar un resumen sucinto y popular de El Capital, se aferraban al mismo tiempo, con demasiada pedantería, a la forma científica del desarrollo. (....) ¡Esta es, precisamente, la gran superioridad del trabajo de usted!".

dimecres, 12 de juliol de 2017

Ὁ ναός Παρθενῶνος: el temple d'Atena Pàrtenos

Durant les invasions perses d'Atenes dels anys 480-479 a.C. (Segona Guerra Mèdica), en la que els exèrcits del rei Xerxes saquejaren, destruïren i ocuparen la Grècia central gairebé sense resistència, l'Acròpoli va patir els desperfectes més greus, que concretament comportaren la destrucció d'un malanomenat "Pre-Partenó o Proto-Partenó" dedicat a la deessa Atena Polias (Ἀθηνᾶ Πολιάς: "Atena de la Ciutat") que aleshores encara estava en construcció des de l'any 525 a.C. (cfr. Ἱστορίαι, 8.53).

Finalitzades les Guerres Mèdiques, la comunitat hel·lènica cercà una "unió política" entre les diverses ciutats-estat independents (πόλεις) per fer front a futures incursions estrangeres. Aquest fet propicià la creació de la Lliga Dèlia, constituïda a l'illa de Delos, al capdavant de la qual es trobava la polis d'Atenes, que ràpidament proposà el finançament de la Lliga mitjançant contribucions econòmiques anuals (φόροι) que anirien a parar directament al tresor atenès.

Reconstrucció de la façana est del
Partenó (National Geographic)
No ens entretindrem en aquesta ocasió sobre la ventura de la Lliga durant el període d'entreguerres, però sí que ens interessa la gran acumulació de fons econòmics de la que gaudí la polis, que indirectament conduí a l'època coneguda com a "imperialisme atenès", i que tenia com a màxim exponent l'στρατηγός (l'estrateg) Pèricles.

Les seves reformes són considerades l'inici del segle d'or atenès (segle V a.C.) i va ser durant aquest període quan es va iniciar la reconstrucció del recinte arquitectònic de l'Acròpoli d'Atenes, finançat amb els fons de la Lliga Dèlia (una de les raons de l'inici de les Guerres del Peloponès) juntament amb les contribucions voluntàries o "impostos voluntaris" dels ciutadans més rics (la λειτουργία: servei o encàrrec públic exercit per compte propi).

EL TEMPLE D'ATENA PÀRTENOS


L'arquitectura atenesa arribà al seu apogeu amb la construcció de l'Erectèon (421-405 a.C.), del temple d'Atena Àptera o Atena Niké (421 a.C.), dels Propileus (437-431 a.C.) i, per últim però no menys important, del Partenó (447-438 a.C.), tots quatre dins del recinte arquitectònic de l'Acròpoli.

De tots ells, no obstant, el Partenó destacava per sobre de la resta, no només per ser l'edifici dedicat a la protectora de la ciutat, sinó també per la seva multifuncionalitat: per una banda complia amb la funció religiosa (com a temple consagrat a la protectora de la polis d'Atenes) i, per altra banda, servia com a dipòsit del tresor públic. Al naos (ὁ ναός: temple, santuari, altar) es trobava la colossal estàtua criselefantina d'Atena, obra de Fídies, i a l'opistòdom (ὁ ὀπισθόδομος: cel·la a la part posterior) hi havia la reserva del tresor atenès.

En ocasions, però, hom pot copsar la major rellevància de la funció dipositària per sobre de la religiosa. De fet, el propi Pèricles es referí en una ocasió a l'estàtua com a una reserva d'or més, afirmant que "contenia quaranta talents (1034,4 kgs) d'or pur i que tot ell es podia treure" ("ἔχον τὸ ἄγαλμα τεσσαράκοντα τάλαντα σταθμὸν χρυσίου ἀπέφθου, καὶ περιαιρετὸν εἶναι ἅπαν", Ιστορία του Πελοποννησιακού Πολέμου, Tucídides, 2.3.15).

Pel que fa als aspectes formals, el naos tenia una superfície de 19 m d'amplada per 29,5 m de llargada. Al seu interior hi havia una doble columnata formada per 23 columnes d'estil dòric en forma d'"U" unida per una entrepilastra (necessària per suportar el pes de l'estructura de fusta que subjectava el sostre), que alhora dividia el recinte en una zona exterior de 3 m d'amplada i una zona interior de 10 m d'amplada per 25 m de llargada.

S'hi accedia pel pronaos (ὁ προνήιος: vestíbul del temple), un pòrtic hexàstil d'ordre dòric, que protegia el naos mitjançant una portalada de bronze segurament acompanyada d'un fris que fou desmuntat.

A més, la cel·la formada pel pronaos, naos i opistòdom estava envoltada d'un fris jònic d'1 m d'alçada per 160 m de llargada que representava les Panatenees, unes celebracions en honor a la deessa Atena que es feien anualment el dia 28 del mes Ἑκατομβαιών, aproximadament entre juliol i agost (les Petites Panatenees), i cada quatre anys (les Grans Panatenees).

Dins del naos, envoltada de columnes, es trobava l'estàtua criselefantina (d'or i vori) d'Atena Pàrtenos, obra de Fídies (aprox. 447 a.C.). Els successius espolis de les peces d'or i bronze, juntament amb els deterioraments causats per incendis al Partenó i la seva desaparició al segle V d.C., obsten la obtenció d'una imatge fidedigna de la il·lustre obra.

Atena Varvakeion (s.II d.C.) al
Museu Arqueològic Nacional
d'Atenes
Tot el que sabem prové de les còpies realitzades als segles posteriors (com l'Atena Varvakeion, còpia romana del s.II d.C.), així com en les seves referències en monedes, objectes votius i gemmes gravades. I tanmateix en la descripció feta per Pausànies: "L'estàtua en si està feta de vori i or. Al mig de l'elm hi té representada l'Esfinx (...) i als costats grius en relleu (animal fabulós amb el cap i les potes davanteres d'àliga gegant, amb potes daurades, urpes daurades i un bec ganxut; les potes del darrera i la cua són de lleó). (...) L'estàtua d'Atena està dreta, amb una túnica que li arriba als peus, i sobre el pit hi té el cap de Medusa tallat en vori. Sosté una Niké de quatre colzes d'alçada (1,92 m) i una llança a l'altra mà, als peus hi jeu un escut i prop de la llança hi ha una serp. Aquesta serp podria ser Erictoni (el primer rei semi-mític d'Atenes, avi d'Erecteu). Al pedestal s'hi representa el naixement de Pandora en relleu" (Ελλάδος περιήγησις, Pausànies, 1.24.5-7).

Pel que fa a la seva estructura, la figura feia 11,5 m d'alçada, dels quals 1,2 m eren del pedestal, i originàriament estava formada per un bastiment de fusta folrat amb plaques de bronze cobertes en la seva totalitat per peces d'or, vori i pedres precioses. 

No ens ha d'estranyar, doncs, que paulatinament s'anés espoliant fins a desaparèixer per complet. Ja l'any 296 a.C. el demagog Làcares, que esdevingué tirà sota consell (i possible suborn) de Cassandre de Macedònia, va extreure les làmines d'or per pagar les seves tropes, sota el setge de l'epígon rei macedoni Demetri Poliorcetes (malgrat es dauressin les làmines de bronze en els anys següents). Incendis posteriors van acabar deteriorant l'estàtua fins al punt que al segle V d.C. se'n va perdre el rastre (tot i que un relat l'esmenta a Constantinoble al segle X).

Malgrat que la permanència sempiterna d'una obra tant valuosa resultés impossible, la realitat és que va servir d'inspiració per moltes altres, creant una corrent d'obres criselefantines de les quals destaquem l'Estàtua de Zeus a Olímpia (del mateix Fídies), considerada una de les set meravelles del món antic.

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES I WEBGRAFIA

  • RBA Contenidos Editoriales y Audiovisuales, S.A.U. Arqueología National Geographic - Atenas. Volum 1 (primera edició). Espanya: MACROLIBROS, 2017. ISBN: 978-84-473-8818-9. 
  • Ediciones Vicens Vives, S.A. Història de l'art. Segona edició; tercera reimpressió. Altres responsables: M. Pendás García, X. Triadó Subirana i J.R. Triadó Tur. Espanya: Ediciones Vicens Vives, S.A. ISBN: 978-84-682-0010-1.
  • LUCAS, Laura. Llengua i cultura grega II. Mollet del Vallès: INS Gallecs. 2013.
  • Larousse Editorial, S.L. Diccionari Grec clàssic-Català. Primera edició. Altres responsables: hereus de D. José Manuel Pabón y Suárez de Urbina. Espanya: 2011. ISBN: 978-84-7153-909-0.
  • HERÒDOT. Històries (Ἱστορίαι).
  • TUCÍDIDES. Història de la Guerra del Peloponès (Πελοποννησιακού Πολέμου).
  • PAUSÀNIES. Descripció de Grècia (Ἑλλάδος περιήγησις).
  • Wikipedia: Partenó (entrades en anglès, català, castellà i francès).
  • Wikipedia: Atena Pàrtenos (entrades en anglès, català i castellà).
  • Wikipedia: Demetri Poliorcetes (entrades en català, castellà).
  • FRISBY, Dominic. Impuestos voluntarios, una lección que podríamos aprender de los antiguos griegos. BBC Mundo (9 de julio de 2017). URL: http://www.bbc.com/mundo/noticias-40511404.