dimecres, 23 d’agost de 2017

El sistema capitalista segons Karl Marx

Tots els llibres tenen una part temporal i una altra d'intemporal. "El Capital" de Karl Marx no és una excepció. En diverses ocasions el llibre peca d'un cert sensacionalisme que eludirem per sintetitzar (o extreure) el pensament del filòsof alemany i la seva concepció del capitalisme: allò intemporal que ha inspirat els pensaments marxistes, comunistes i/o socialistes fins avui dia.

Karl Marx al 1875. Font: Insitut 
Internacional d'Història Social (Àmsterdam)
Trobar els elements essencials de l'obra és una feina relativament fàcil. El complicat és exposar-los de forma sintetitzada sense derivar-ho en una teoria essencialment científica (cosa que detestava el propi Marx). Per fer-ho, li donarem personalitat al capital, com a element abstracte, i explicarem com neix, com creix i com es reprodueix.

Abans de començar, però, és necessari que us introdueixi els conceptes bàsics de mercaderia, moneda i riquesa, i entengueu quina relació tenen amb el capital. Ho farem amb un exemple.

Una mercaderia és el cafè. Com a tal té un valor d'ús i un valor d'intercanvi: si produeixes 2kgs de cafè en un dia, consumiràs 1kg i l'altre l'intercanviaràs per 1l de llet. En el pla teòric, aquest intercanvi sempre s'ha de regir per la Llei de Canvis, aquella per la qual tot intercanvi es produeix entre valors perfectament idèntics en substància. La fórmula de canvis, doncs, és la següent:

Mercaderia (cafè) - Mercaderia (llet)

Anunci rotogravat de
Washington's Coffee (1919)
El valor d'ús que has donat al cafè ha estat per les seves qualitats pròpies (prens cafè perquè t'agrada el gust i t'ajuda a activar-te) però ho has intercanviat per llet perquè un altre ha fet el treball necessari per a produir-ne (tu no tens temps de dedicar-te a criar i munyir vaques si has de cultivar cafè, d'aquí que el treball d'un altre tingui un valor d'intercanvi per a tu).

Si us fixeu, però, el que dóna valor a les mercaderies és el treball humà, tant si li dones un ús com si l'intercanvies. L'aire, els camps verges,... tenen una utilitat però no tenen valor, no són mercaderies.

L'intercanvi de mercaderies, però, ràpidament va esdevenir poc pràctic, i es va introduir la moneda com a equivalent general (sense incomplir amb la ja anomenada Llei de Canvis). Amb la seva introducció, s'estableix una nova fórmula de canvis:

Mercaderia (cafè) - Moneda - Mercaderia (llet)

Si en comptes de produir 2kgs de cafè al dia, passes a produir-ne 3kgs, seguiràs consumint 1kg i necessitant 1l de llet, però et quedarà 1kg de cafè que intercanviaràs per moneda. D'aquesta manera, hauràs creat riquesa. I si d'aquesta riquesa en fas un cos capaç de desenvolupar-se, hauràs creat capital i el teu objectiu principal serà trobar la manera de que la moneda que nodreix el teu capital proliferi. Amb tot això, has descobert la fórmula del capital:

Mercaderia - Moneda 1 - Mercaderia - Moneda 2 - Mercaderia - Moneda 3

EL SISTEMA CAPITALISTA

Per tal de complir amb aquesta peculiar fórmula, cal que les mercaderies siguin "mercaderies elàstiques", és a dir, que amb la potència o força de treball puguin augmentar de valor. Tu, que has creat riquesa i l'has transformada en capital, necessites aquesta força de treball per tal que el teu negoci prosperi degudament. Vas al mercat laboral, com a persona amb riquesa, i busques persones que puguin intercanviar-te la seva força de treball per part de la teva riquesa.

Treballadors sortint de Platt's Works
(Oldham, Anglaterra, 1900)
Però quin ha de ser el preu de la força de treball? Segons la Llei de Canvis, per la qual una mercaderia no es pot intercanviar sinó per una altra del mateix valor, diríem que el valor de la força de treball val el valor de les coses que necessita el treballador, que són aquelles necessàries per mantenir la seva força de treball al seu estat normal, més tot allò necessari per procrear, criar i educar als seus fills (entesos com a prolongació de la seva força de treball).

Aquesta força de treball, juntament amb les primeres matèries i els mitjans de treball, conformen els elements del treball. Aquests elements són una despesa pel capitalista en el sentit que s'aniran consumint amb l'ús i el temps, tenint en compte, però, que, mentre les primeres matèries i els mitjans de treball tenen un preu fix (preu = producte), la força de treball sempre produeix més del que val (preu < producte), i amb tot sense vulnerar la Llei de Canvis (produeix beneficis de capital).

Acabem de presenciar el naixement del capital i del sistema capitalista.

Aquests beneficis, però, ràpidament resulten insuficients i cal buscar més mitjans per augmentar-los. En veient que les primeres matèries i els mitjans tenen per la seva pròpia naturalesa un preu fix, el capitalista intenta augmentar la jornada de treball del treballador: sap que hi ha un límit infranquejable de 24h diàries, però decideix augmentar la jornada en detriment de les hores d'esbarjo i de satisfacció de les necessitats personals i familiars. Segons diu, té dret a fer-ho car ha adquirit del treballador la seva jornada de treball en la seva integritat (dret del comprador), però el treballador el replica al·legant que la mercaderia que li ha venut té un valor especial perquè crea valor, i que si empra el valor de 3 forces de treball en 1 sol dia, li està robant 2 jornades de força de treball (dret del venedor). Aquesta antinòmia sol inclinar la balança cap al comprador en els sistemes capitalistes.

El següent mitjà que té el capitalista per augmentar els seus beneficis és la plusvàlua relativa. Com hem dit, la força de treball sempre produeix més del seu valor: si 8h diàries són el treball necessari per cobrir el que val el salari del treballador (preu = producte), les 4h restants a les 12h diàries de la seva jornada laboral són el sobretreball del qual el capitalista es beneficia (preu < producte). D'això se'n diu plusvàlua absoluta, i augmenta mentre s'allarga la jornada de treball:

A (0h)----------------C--------------------B (24h)
Sent A-C el treball necessari i C-B el marge de sobretreball

Però la plusvàlua relativa puja un esgraó més, i es fonamenta en la reducció del valor de les mercaderies de les que té necessitat l'obrer. Si abans es considerava que necessitava 50€ diaris per fer front a les seves necessitats i a les dels seus familiars, ara es redueix a un salari de 30€, augmentant així el marge temporal pel sobretreball:

A (0h)--------C----------------------------B (24h)
Sent A-C el treball necessari i C-B el marge de sobretreball

El capital deixa enrere la infantesa i s'endinsa en l'adolescència. Aquest nou creixement requereix seguir augmentant els beneficis, i ho fa a través de la cooperació, entesa en el sentit que estableix Karl Marx d'"ús de la força col·lectiva posada al servei d'un padró, que la dirigeix i explota en benefici propi". No estem ja davant una relació entre iguals (treballador - capitalista), sinó que ara el capitalista adquireix més forces de treball (treballadors - capitalista).

Fàbrica de Richard Hartmann a
Chemnitz, Alemanya (1868)
Els avantatges de la cooperació són els següents: 1) s'assoleix la força de treball mitjana (amb diversos treballadors, sempre hi haurà alguns més i d'altres menys productius, però conjuntament representen la força de treball mitjana); 2) es produeix un ús econòmic dels mitjans de treball (els mateixos mitjans, més treballadors); 3) s'augmenta la força de treball (és major que la suma de les forces de treball individuals); i 4) realització de treballs que individualment no s'haguessin pogut dur a terme (p.ex. carregar o descarregar mercaderies pesants). Per a Marx, "la cooperació és el mètode fonamental de la producció capitalista".

Però la cooperació no acaba aquí, sinó que el capitalista introdueix la manufactura, per la qual divideix un ofici en diverses operacions elementals, que requereixen menys temps i menys despeses de formació, alhora que augmenten la productivitat. Però el treballador, que abans sabia un ofici complet, ara en sap un de dividit, i en conseqüència ja no té la capacitat de treballar del seu ofici a tot arreu, sinó que depèn del capitalista i de la fàbrica que "l'ha dividit".

Operari d'una central elèctica treballant en
una bomba de vapor. Lewis Hine (1920)
Amb la Revolució Industrial i l'aparició de les màquines assistim a una nova era del progrés humà que, desgraciadament, empitjora encara més les condicions laborals dels treballadors. El que en principi hauria d'estar destinat a disminuir la fatiga dels operaris, es destina a disminuir el preu de les mercaderies i a acotar encara més el treball necessari de l'obrer i a augmentar de forma exponencial el sobretreball i la plusvàlua relativa. Juntament amb la cooperació i la manufactura, les màquines tanquen el que anomenem la gran indústria.

La màquina esdevé l'òrgan de la operació manual, deixant a l'obrer el paper de vigilant i, de vegades, el de simple motor. L'activitat del treballador s'intensifica, per seguir el ritme de la màquina, i produeix, com hem dit, un acotament del treball necessari. Per tant, si gràcies a les màquines es duplica (per exemple) la producció, el capitalista pot disminuir els salaris dels treballadors i a canvi fer més contractes, ampliant el marge del sobretreball.

En aquesta època s'introdueixen també el treball nocturn i el sistema de relleus per extreure tot aquest producte extraordinari que proporcionen les màquines. L'obrer parcel·lari ja no només sap part d'un ofici, sinó que ara només el sap aplicar a part d'una maquinària (més dependència de la fàbrica i del capitalista). Malgrat tot, però, la màquina no és el problema per se, sinó la seva "forma social d'explotació".

El capital ja ha ben entrat a l'edat adulta. Hom podria pensar que ja ha trobat totes les formes possibles d'alimentar-se i de satisfer les seves necessitats, però encara pot extreure més benefici a costa del salari. Karl Marx diferencia dos tipus de salari: el salari per temps i el salari a preu fet. Amb el salari per temps moltes vegades es pretén enganyar al treballador amb un augment fictici (p.ex. si t'augmenta el sou de 30€/dia a 36€/dia, però en comptes de treballar 10h en treballes 12h, t'haurà creat una falsa expectativa d'augment). Per altra banda, amb el salari a preu fet es permet controlar molt millor la qualitat i la intensitat del treball posant un número de peces/hora, de manera que serveix com a pretext per disminuir realment el preu del treball alhora que augmentes la productivitat (p.ex. si abans en 12h havies de fer 12 peces a 30€/dia, el preu marginal de cada peça era de 2,5€, però amb la introducció de les màquines hem duplicat la producció i en el mateix temps de 12h ara en fas 24, i el preu de la peça disminueix a 1,25€ - més benefici per al capitalista).

CONCLUSIÓ

Et preguntaràs, com ha estat possible aquest fenomen? Què ha hagut de passar perquè el treballador i el capitalista, que en un principi estaven en posició d'igualtat, ara es trobin en una posició tant desavantatjosa per a l'obrer? Karl Marx respon a aquestes preguntes explicant-nos els conceptes d'acumulació del capital i d'acumulació primitiva.

Per tal que un individu pugui acumular capital, cal que la població obrera, el proletariat, no sigui propietària de res del que utilitza o produeix: el capitalista esdevé el propietari universal dels mitjans de producció i de les primeres matèries, i el que fa amb el salari és pagar la manutenció de cada treballador al seu servei. En paraules de Martin Luther: "Però un usurer, un avariciós, desitjaria que tot el món estigués mort de gana i de set, de dolor i de misèria, de tal forma que tot li pertanyés només a ell, i perquè cadascú no rebés res sinó d'ell mateix, com si d'un déu es tractés, i que fos el seu serf per sempre".

Piràmide del sistema capitalista per IWW,
publicada per The International Pub Co. (1911)
El treball, la força de treball humana, produeix capital i plusvàlua (o "renda" segons Marx). Amb el capital que produeix l'obrer, el capitalista conserva el seu capital, però amb la plusvàlua o renda, l'acreix. Amb aquest acreixement, pot invertir amb més mitjans de producció, més primeres matèries i més força de treball. No obstant això, segons Marx, el capitalista sol practicar l'abstinència, per tal d'acumular més capital i, a més, amb l'aparició de les màquines, té menys necessitat d'adquirir força de treball, per tant, menys contractes, menys salaris i més empobriment de la classe obrera.

A aquest excedent de població obrera que ha perdut el treball amb els progressos del capital, Marx en diu l'excedent relatiu (no absolut, perquè no es deu a un excedent per augment de la població obrera, sinó perquè part d'aquesta població s'ha tornat supèrflua i inutilitzable), conformant el que anomena un "exèrcit industrial de reserva". Per sota d'aquest "exèrcit" es troba la població obrera en situació de pauperisme o situació persistent de pobresa, incloent obrers capaços de treballar però que no troben feina durant llargs períodes de temps, orfes i fills d'indigents assistits, i els caiguts, degradats o persones incapaces de treballar, sigui perquè la divisió del treball els ha privat d'ocupació, sigui per edat o, en general, per haver estat víctima de la gran indústria.

"Les nacions pobres, són aquelles en les que el poble està al seu gust, i les nacions riques, on ordinàriament s'és pobre" (Destutt de Tracy).

Finalment, Marx intenta respondre a la segona pregunta que hem plantejat al començament d'aquest apartat: com ha esdevingut la relació capitalista-treballador tant llunyana? Ho fa a través de l'acumulació primitiva, aquella que ha donat al capitalista la propietat individual dels mitjans de producció i de les primeres matèries, obligant a l'obrer a esdevenir un simple assalariat del primer.

Aquesta acumulació no respon a una divisió primitiva entre homes virtuosos (que van esdevenir rics) i ociosos (que esdevingueren pobres), sinó que quan les poblacions nòmades buscaren assentaments més afavorits per la naturalesa, creant ciutats, cultivant terres i dedicant-se a les ocupacions necessàries pel seu benestar, altres grups van xocar entre sí (guerres, assassinats, incendis, saquejos, matances, etc.) i els guanyadors esdevingueren propietaris de tot allò que pertanyia als vençuts, fins i tot de les persones, que a l'inici foren els esclaus (Antiguitat) i els serfs (Edat Mitjana), però que ara anomenem assalariats (Edat Moderna-Contemporània) que, segons el propi Marx, pateixen una pitjor situació que els seus predecessors, ja que els serfs eren propietaris d'una petita part dels camps que cultivaven i a més que gaudien dels anomenats "béns comunals".

Com a conclusió de tot plegat, podríem afirmar que la Història sempre es repeteix, que uns pocs ho tenen tot i que la majoria no té res; que aquests pocs creen necessitat a la majoria i que aquesta es veu obligada a treballar per aconseguir la manutenció del seu empleador. Marx veu en el comunisme una forma de trencar amb aquest cicle infinit, creu en l'emancipació de la classe treballadora i en la "dictadura del proletariat" de manera que coexisteixin empleadors i treballadors però establint la supremacia d'aquests últims com a persones que proporcionen valor a les mercaderies i que, per tant, són protagonistes del progrés humà i ostenten el dret legítim a ser-ne els màxims beneficiaris.

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES I WEBGRAFIA

  • Oikos-Tau, S.A. - Ediciones. "El Capital" de Karl Marx. Síntesis de Carlo Cafiero. Primera edició. Altres responsables: portada de Juli Blasco. Vilassar de Mar (Barcelona): 1977. ISBN: 84-281-0336-4. Observacions: Carta de Karl Marx a Cafiero: "Hace algún tiempo recibí dos trabajos parecidos (...) pero ambos adolecían del defecto de que, al mismo tiempo que intentaban dar un resumen sucinto y popular de El Capital, se aferraban al mismo tiempo, con demasiada pedantería, a la forma científica del desarrollo. (....) ¡Esta es, precisamente, la gran superioridad del trabajo de usted!".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada